Ens acomiadem

"El que está acostumbrado a viajar, sabe que siempre es necesario partir algún día" 

Paulo Coelho

I amb aquesta cita de Paulo Coelho m’acomiado de tots vosaltres… i d’aquest espai que ha sigut meu durant mesos. Espero que hagueu pogut gaudir llegint-me tant com jo escrivint aquestes entrades i realitzant aquestes fotografies. Fent un balanç de tot el que m’ha aportat tant el blog com la assignatura de Cultura no ha sigut poc. He après a expressar-me amb llibertat relacionant els meus coneixements adquirits de l’assignatura amb la meva vida quotidiana i alliberant els meus pensaments en aquest blog. També he respectat les vostres diferents opinions i aportacions que he llegit i he contestat amb atenció.

Us dono les gracies a tots vosaltres per fer possible l’activitat d’aquest blog i que d’aquesta manera no quedés amb un sol lector, es a dir, dels meus professors. Penso que aquest ha sigut un treball per l’assignatura, però també ha sigut un treball personal i per a mi mateixa. Un treball d’alliberació dels meus pensaments i de tenir sempre en ment aquest blog allà on anés, fent fotografies i recol·lectant informació per ensenyar-vos-la.

Finalment, dir que no em penedeixo d’haver agafat aquesta manera per fer el meu treball de l’assignatura, encara que al principi vaig dubtar. D’aquesta manera he pogut tractar els temes que hem fet a classe d’una manera on jo m’he sentit molt còmoda i acompanyada de tots vosaltres! Moltes gràcies de nou!

                                                             FOTOGRAFÍA: AL PARC GÜELL, BARCELONA

Síntesis

Com a part final del blog m’agradaria fer una síntesi que relacionés una mica totes les entrades. Des de l’inici d’aquest blog fins a l’ultima entrada hem tractat diversos temes però realment tots lligats entre si. Vam començar parlant del viatge amb Apocalipsis now i la Mort en Venècia. Viatge és un concepte que ens ha anat acompanyant en lo llarg del blog, perquè aquest blog és un viatge en si, un viatge a través dels coneixements des dels primers continguts de l’assignatura fins arribar als últims.

Vam continuar de art i creativitat, dos conceptes que també ens han anat acompanyat. Perquè per a fer aquest blog són dues coses que he tingut que tenir present. A l’entrada de Louis Bourgeois fent connexió també amb Sophie Calle fa dos dies, parlàvem d’intimitat, penso que aquest blog també és íntim perquè està molt lligat als meus gustos, els meus punts de vista i les meves creencies.

Sophie Calle ho relacionàvem amb la intimitat però també amb l’inconscient ja que es ficava en la ment d’aquells desconeguts que dormien al seu llit... i així ho podem relacionar amb Un Perro Andaluz  obra treta del surrealisme de Luis Buñuel i Dalí que fa connexió amb un film actual d’Almodóvar, que a més de tenir l’influencia de Buñuel també té la influència de Louis Bourgeois, que va ser una de les artistes femenines del moment.

I parlant de feminisme, penso que al blog li he dedicat diverses entrades. La de Virginia Wolf, artista que hem treballat molt a l’assignatura de cultura, una altra relacionada amb Virginia Wolf que és la d'una habitació impropia, la de Cindy Sherman i Marta Rosier, on es fa una critica del cos femení virtualitzat a la publicitat. Podem veure un exemple d’això dins de la següent entrada de La bellesa, on faig rellevància de l’anunci de Chanel. Són a més entrades molt lligades al sentiment i al punt de vista de cadascú.

La dona cada vegada té un paper més rellevant a la societat i va adquirint més i més poder. I parlant de poder tenim les entrades dedicades al Darwinisme, com el de la visita del Cosmocaixa o el de la selecció natural. A més del de poder de masses i també el de la novel·la d’Orwell.

Com podeu veure amb el blog s’ha creat una xarxa en el què pots relacionar una entrada amb qualsevol altra i penso que aquest era un dels meus objectius al realitzar el blog. Volia fer aquesta entrada per establir aquesta xarxa entre els conceptes, que he relacionat aprofitant les “etiquetes” de la dreta. Totes les entrades comparteixen més d’una etiqueta i si li doneu a qualsevol d’aquestes de la dreta podreu veure-les classificades, encara que segurament trobareu moltes que es repeteixen en les diferents seccions. Ja, que com he dit abans, totes agafen diferents temes que es poden relacionar. 

                                                         FOTOGRAFÍA: L'ARBRE DE LES CONNEXIONS

Sophie Calle

"Pedí algunas personas que me proporcionaran algunas horas de sueño. Venir a dormir a mi lecho. Dejarse fotografiar. Responder a algunas preguntas. Propuse a cada uno una estancia de unas ocho horas, la de un sueño normal. Contacté por teléfono con 14 personas, desconocidas." Sophie Calle

No volia tancar el blog sense mencionar a una artista, que he descobert gràcies a l’assignatura per la qual tinc aquest blog,  i que m’ha captivat.  El seu nom és Sophie Calle una artista francesa dels anys 80 que realitzava obres de fotografia i vídeos. La seva obra estava caracteritzada especialment per la intimitat, al igual que l’obra que veiem fa unes entrades de Louis Bourgeois. Encara que parlem d’una intimitat molt diferent.  Bourgeois mostra la seva intimitat sobre els problemes familiars que ha tingut des de la seva infància a les seves obres. I Calle no reflexa la seva intimitat a les obres, sinó la intimitat d’altres persones.

La cita del principi de l’entrada i també la imatge corresponen a l’obra Les dormeurs de Sophie Calle, una obra molt intima i que reflexa la interiorització de les emocions d’algunes persones estranyes per a l’artista.  Invitava a dormir a gent a casa seva i observava i fotografiava als seus invitats mentre dormien, per tant observava moviments quotidians de les persones. A més sota de les fotografies feia anotacions que incloïen les actituds dels protagonistes i també la resposta a la pregunta de com han dormit. Per tant també deixa lloc al inconscient i al surrealisme ja que l’obra juga amb els somnis de les persones i la representació que li dona l’artista.

També va crear altres obres amb les característiques postmodernes de la intimitat i la quotidianitat. Com  Suite Vennitiane on perseguia a invitats d’una festa a Venècia. Sophie Calle és una de les artistes més importants de la postmodernitat i l’ultima obra que trobem d’ella és del 2007 anomenada” Prenez soin de vous”

                                                                           FOTOGRAFÍA: LES DORMEURS, SOPHIE CALLE. 

La dona a l'actualitat

"Con la nariz postiza de Nicole Kidman como Virginia Woolfen 'Las horas' mientras Philip Glass toca el piano a dos manos, con eso jugueteo a veces, me doy unos masajitos prostáticos muy placenteros. Impropio, ¿verdad?"  Una habitación impropia

Fa dies us parlava de “Una cambra pròpia” de Virginia Wolf. Bé, doncs avui us porto un altre assaig més actual  “Una cambra impròpia” de Natalia Carrero.  Fa casi un segle que es va fer famosa la cita de Virginia de “Per escriure un llibre, tot allò que necessites es 500 lliures i una cambra pròpia”. Natalia Carrero, reflexa al seu llibre on ha quedat la dona de la que parlava Virginia Woolf  i que s’ha fet amb el pas del temps amb aquests diners i aquesta independència. Opina que “Con habitación propia o alquilada y con salario fijo o precario, la independencia parece ser hoy todavía un horizonte incumplido e inalcanzable” i quanta raó té Natalia Carrero, per que… realment la dona ha aconseguit aquesta independència de la que tant es parla? Per què continua tenint sous més baixos o dificultats per arribar a llocs més alts en quant a l’àmbit laboral? Natalia Carrero fa una critica de tots aquests temes polèmics de la dona a l’actualitat i ho fa d’una manera fresca i divertida com podeu veure a la frase inicial. 

                                                                       FOTOGRAFÍA: LLIBRE UNA HABITACIÓN IMPROPIA

El consum de la cultura

     -     “Qué se pone para dormir?”

-    “Un poco de chanel n.5"

-      “Y nada más?”

-  “Bueno sí, también pongo la radio”.

Marylin Monroe.

Com he estat parlant de publicitat i consum en les entrades anteriors  m’agradaria mostrar-vos un anunci que vam veure a classe i que segurament us sonarà (clic aquí). És un anunci de chanel numero 5 del 2007 on surt Estella Warren  amb un vestit vermell i es posa el perfum al coll de manera seductora. Podem trobar similitud amb la foto de la entrada que és d’un anunci de chanel numero 5 de fa molts més anys (1950) on surt Marilyn Monroe, com podeu veure la protagonistes son el prototip de bellesa i representació de la sexualitat de la dona de l’època.

En l’anunci del 2007 trobem a una noia primeta amb corbes encara que no moltes alta i amb un vestit on ensenya cames, espatlles i braços. I al de l’any 1950  trobem a la Marilyn amb un vestit molt cenyit que mostra corbes voluptuoses. El prototip considerat “bell” varia segons el temp, l’epoca, el país... No vestien amb la mateixa roba els nostres pares que actualment nosaltres, i tampoc vestirà igual una noia d’Asia Oriental que una noia d’Europa Occidental. A més, com parlàvem fa varies entrades amb la novel·la “La mort a Venecia” allò que es bell és molt relatiu i depèn d’aquell de qui ho mira i de quin context viu aquella persona, per això també té molt a veure el poder de masses.

En definitiva, el prototip femení ha anat canviant al llarg dels anys amb ell, la publicitat i la imatge de la dona a la publicitat. O... és el prototip femení el que ha canviat a causa de la publicitat? Deixo la pregunta en l’aire.

                                                                              FOTOGRAFÍA: MARILYN MONROE ANUNCI CHANEL N5.

El poder en massa

La cultura com hem vist a la entrada anterior, on parlàvem de publicitat, s’ha convertit en un instrument de consum. Actualment quan es parla del benestar de les persones, també es fa referencia als bens culturals. La llibertat dels ciutadans consisteix, també, en poder escollir entre els diferents productes culturals. Per tant, el poder econòmic s’ha convertit en un possible manipulador de la cultura, ja que la cultura és un producte de consum i contra més diners tinguis més podràs consumir-la com passa amb altres productes de consum...

Però que passa quan els grans ens priven d’aquestes llibertats culturals i econòmiques entre altres? Que el poble es manifesa, i tenim exemples molt recents, com és el moviment 15M que es va produir fa un any i que va congregar a persones que es manifestaven per les mesures utilitzades actualment en front la crisi del país, intentant amb la força del conjunt recuperar aquest poder i aquesta llibertat personal e individual. Quan l’esser humà se sent atacat i l’estan arrabassant les seves llibertats, fa cohesió de grup i s’aferra als seus iguals (especialment a la seva família i amics com hem vist en altres entrades del blog)

He vist interessant fer aquesta relació cultura/poder en el moment actual que ens trobem on hi ha una vaga darrere una altra manifestant-se amb la situació actual del país. D’aquesta manera queda bastant clar que la llibertat cultural cada vegada està més lligada al nostre poder i llibertat individual.

                                                 

                                                             FOTOGRAFÍA: RIPOLLET (BARCELONA) A LA VAGA GENERAL DEL DIA 29

Cindy Sherman

Fa una entrada us parlava del feminisme de Virginia Wolf i avui continuarem amb una altra de les grans que va tenir molta influencia en l’avenç del sexe femení des de meitat dels anys 80. Cindy Sherman apareix en una societat que està guiada per el consum i que la imatge de la dona es utilitzat com un joc d’aparences per al poder consumista de la dècada del 80/90. Per tant considera l’art un tant fictici ja que el cos femení es virtualitza amb l’ordinador a través de la publicitat.

Per la mateixa línia continua Marta Rosier que fa una critica dels fotomuntatges manipulats provinents del mon de la publicitat “en el que la mujer aparece totalmente convertida en un cacho de carne, un objeto, una mercancía más”

I es que realment tenen tota la raó, el poder de la publicitat ha arribat a un punt en el que fa semblar a la dona un objecte de venda i a més ven un estereotip que ha de ser “l’ideal” per ser dona. Això ha portat problemes en la nostra societat i el prototip dona fictícia i difícil d’aconseguir. A causa d’això va augmentar la moda d’infermetats com la anorèxia i bulímia, cosa que encara encara és un tema pendent en la nostra societat.

                                                   FOTOGRAFÍA: OBRA DE CINDY SHERMAN

La dona

"Yo me aventuraría a pensar el que Anónimo, quien escribiera tantos poemas sin firmarlos, fue a menudo una mujer." Virginia Woolf

Virginia Woolf en el seu llibre "una cambra pròpia" ens parla des del 1900 però es curiós adonar-se’n que allò que ens explica es pot adaptar d'una manera o altre a la nostra època. Ella defensa durant tot el llibre que per escriure una nova l’únic que es necessita són diners i una cambra pròpia. També es necessiten ganes, es clar, i informació. Wolf ens explica que existeixen molts llibres que tracten sobre les dones i estan escrits per homes, aquest podria ser un fet curiós, ja que... realment tenen els homes la suficient informació per escriure, sobre nosaltres, les dones? No s'acostuma a trobar molts llibres en les estanteries d'una biblioteca sobre homes, escrits per dones. Per què serà què les dones atreuen molt més l’interès dels homes que els homes de les dones? Serà que som un sexe més complex, més complicat? O simplement és curiositat... Virginia a la pàgina 24 del seu llibre cita a Samuel Bulter "Los hombres sensatos nunca dicen que piensan de las mujeres" però tot i així trobem opinions de les dones provinents dels homes des de fa segles.


Si voleu continuant llegint reflexions d'aquest tipus sobre com ha avançat el sexe femení i la lluita que hi ha des de fa anys entre el sexe femení i el masculí, us recomano 100% el seu assaig. No us deixarà indiferents. 

                                                                                                    
                                                            FOTOGRAFÍA: FEMINITAT REPRESENTADA EN IMATGES

El Darwinisme i la crisi

Quan ens van proposar a classe el treball de relacionar la teoria de Darwin amb la crisi que estem vivint avui dia he d’admetre que em va semblar una idea una mica boja i que no sabia per on agafar-ho. Però una vegada disposada a buscar informació vaig trobar més similituds de les que pensava.

Si ens posem a pensar actualment seguim actuant amb la llei de què sobreviviu el més fort, separant-nos en inferiors i superiors i deixant com a descendència als nostres fills allò que nosaltres hem sigut a la vida. Des de que naixem pertanyem a una classe social, potser més alta o potser més baixa, amb més prestigi o menys prestigi. I això ens condiciona a ser vistos d’una manera o d’una altra.

Per tant, la crisi financera que estem vivint actualment ens afecta de manera de que si no dones tot de tu per continuar endavant, un altre aprofitarà les teves oportunitats i tu quedaràs enrere perquè cada vegada hi ha menys i menys oportunitats i solament sobreviuen aquells que són “més forts” que tenen més habilitats, ganes o capacitats. Perquè les oportunitats no es perden mai, les que tu deixes escapar les aprofita un altre... 

                                                FOTOGRAFÍA: FIGURA DE CHARLES DARWIN DE CERA AL COSMOCAIXA

La piel que habito

 

Fa unes entrades enrere us parlava de Louise Bourgouis i la sobra obra Maman. I avui us vull parlar d’una obra d’Almodóvar influïda per la anterior obra esmentada. “La piel que habito” en aquest film es reflexa el plaer estètic que a la seva vegada ens inquieta o ens espanta, un sentiment de manera antagònica que s’apropa molt al concepte del vertigen. L’escultura de Louis Bourgouis també treballa amb aquest conceptes del vertigen i altres com la indagació de la pròpia identitat i l’anàlisi dels seus records. L’influencia de l’obra es veu molt clara en Vera (una de les protagonistes de la pel·lícula)  que fa a trossos la seva roba i la utilitza com a pell artificial, igual que una aranya, es teixeix la seva pròpia tela. Aquesta tela simbolitza aquella realitat que està vivint. 

Una altra influencia, de la que he parlat en entrades anteriors, és Luis Buñuel. Es parla de que Almodóvar es un possible successor de Luis Buñuel i a la pel·lícula es pot comprovar la seva influencia per exemple al inici. Segons algunes critiques, per a la primera escena de la pel·lícula (un pla general de Toledo) es va ubicar la cama en el mateix lloc on Buñuel ho va fer per a Tristana (un altre film de Luis Buñuel). Almodóvar va manifestar admiració per Luis Buñuel d’aquesta manera.

Per si encara no heu vist la pel·lícula, us deixo aquí el tràiler i alguna de les critiques per a que us animeu. Al trailer es pot observar això que he possat anteriorment de que la protagonista es crea la seva pròpia pell amb trossos de tela.

FOTOGRAFÍA: LA PIEL QUE HABITÓ